UN MOMENT PER A VIURE

 Zaida Carmona Jiménez

HOSPITAL

20 d’Octubre

No sé que puc fer. Embarassada! No puc creure-ho. I ara que el Joel m’ha deixat. Jo que l’estime tant, jo que faria  qualsevol cosa per ell. Tinc divuit anys. Estic embarassada. Potser siga un somni, un malson. Res d’això és veritat.

-     Estàs bé? Què t’ha dit el metge? – em pregunta la Llum, amb rostre de preocupació.

-     Estic embarassada.

Llum s’apropa a mí, em lleva les llàgrimes amb els dits. Em dona una abraçada. Jo em done un pessic a la galta. No és un somni, tot això és veritat. Ara què faré?

EL MEU NATALICI

15 de Setembre

L’obra ha sigut un èxit. La meua primera obra a un nivell important. Estic molt contenta. Avui és el meu natalici. Divuit anys. Des de l’estiu que no visc amb els pares, encara que no tinguera la majoria d’edat.

Quan hem acabat l’obra i hem saludat m’he sentit la xica més feliç del món. Tot el públic m’ha aplaudit. Però una cosa no m’ha agradat gens, no estava el Joel al públic.

 Quan estava a punt d’anar-me dels camerinos, el Toni, director i guionista de l’obra, m’ha aturat.

-      Has estat perfecta, Iris. Puc parlar amb diversos productors, segurament els agradaràs. Ets molt bona, tens molt de talent.

-      Sí? Moltes gràcies.

-      Ah, una altra cosa, felicitats! Ja ets major d’edat.

-      Sí, gràcies Toni.

-      Vine, et convide al que vulgues. Hem de celebrar moltes coses.

-      Ho sent Toni, però no puc anar-hi. Tenim festa a casa. Avui celebrem els meus divuit. Vine! Fa molt de temps que no vens amb nosaltres, ja saps on visc. I a més, la Llum i els altres m’han dit que t’ho diguera.

-      Val, després potser que passe. Sereu allí?

-      Sí, ara mateix vaig a casa. Adeu.

-      Adeu, Iris.

Me’n vaig dels camerinos pensant en moltes coses; en per què no ha vingut el Joel; en això que m’ha dit el Toni, que parlaria amb productors i en la meua majoria d’edat, en la festa que pot haver-hi a casa.

El Toni és un bon xic. Té un any més que jo, deneu. Ens coneixem des de primer de BUP. Ell repetia curs, l’any passat estava amb sa mare en França i no l’anava bé. Jo m’havia canviat de ciutat, de València a Barcelona. Per tant ningú  coneixia ningú i ens vam fer amics. Toni va presentar-me el seu cosí,el Joel, que eixia amb la Llum. Aquestos eren de COU. El Toni i jo anàvem amb la Llum, el Joel i els altres als esbarjos. I ens vam fer molt amics.La Llum i el Joel no van estar molt de temps junts. Jo vaig convertir-me en la millor amiga de Llum i ella en la meua millor amiga i protectora. Era i és com la meua germana major, sempre cuidant de mi. Amb ella vaig aprendre moltes coses. Ara visc amb la Llum, isc amb el Joel i seguisc sent molt amiga del Toni.

El Toni i jo ens passàvem les classes parlant del nostre futur. Jo seria actriu famosa i ell un gran director i guionista d’obres de teatre o de pel·lícules. El Toni acaba d’escriure i dirigir la seua primera obra de teatre. I jo he sigut la seua actriu principal.

Isc  del teatre. Em trobe amb la Llum, l’Andreu i la Clara esperant-me. Em feliciten tots.

-      Has estat fantàstica Iris. Ets boníssima.

-      Gràcies. On està Joel?

-      Ha cridat, m’ha dit que no podia vindre. Que anirà a la festa. Que no t’enutges amb ell.

Jo em pose furiosa i trista. Aleshores ve el Toni corrents.

-      Iris, el meu pare està als camerinos! – em diu molt emocionat – ha dit que vagis. Vol parlar amb tú. Ha dit que només seran cinc minuts.

Jo vaig cap als camerinos. Dic als altres que ja aniré a casa, que no comencen la festa sense mí.

Als camerinos em trobe amb el pare del Toni, el Carles, ja el conec. És un productor bastant important. El Carles va casar-se amb l’Amelie i van tindre a Toni. Quan Toni tenia deu anys van separar-se i el Toni va anar-se amb la seua mare a França. Quan Toni tenia quinze anys va tornar-se a Barcelona amb el seu pare.

El Carles em  diu que li he agradat moltíssim. Que sóc bona. I em dona tres direccions de castings.

-      Segurament no passes cap càsting. És normal, però no t’enfonsis per això. Per a passar un càsting s’han de fer  cent. Te done les direccions per tal que hi vagis i agafes experiència.

També em diu que he d’estudiar per tal d’aprovar el COU i així poder entrar en l’Escola Oficial d’Art Dramàtic de Barcelona. Me pregunta si sé ballar. Jo li dic que sí. Que fins l’any passat anava a una academia de ball. Ell em diu que una altra possibilitat, encara que molt difícil, és l’Academia Oficial d’Arts Escèniques de Londres-

-      Però és molt difícil entrar, i jo no sóc tan bona.

Aleshores Carles em dona la direcció d’una escola de teatre, ja la conec, és molt bona.

-      No tinc diners per pagar-me-la. I a més, havia de fer la inscripció abans. Ara per tal d’entrar he de fer unes proves.

-      Per això no  et preocupes. El senyor que estava al meu costat és el director de l’Acadèmia. També li has agradat. Ha dit que te falta molt per aprendre per tal d’entrar en l’Escola d’Art Dramàtic però que creu que pots millorar molt. I que si li fiques esforç pots arribar a ser de les bones. El Toni m’havia dit que tenies molt de talent però no mai l’havia fet cas. Ara sé que té raó. I pels diners no t’angoixes, la meua germana, la mare de Joel, és professora en un col·legi i m’ha dit que necessiten un professor de teatre per a les activitats extraescolars. No paguen molt però és suficient per a l’Acadèmia.

-      Moltes gràcies, Carles, és el millor regal que podieu fer-me per al meu natalici.

-      Has tingut sort que siga Setembre, encara no han començat les classes. Però com no siguis competent un sol dia tot pot anar-se’n a la merda.

Isc una altra vegada del teatre. Vaig  molt emocionada. Tinc una gran oportunitat. L’oportunitat de ma vida. Ara només vull anar-me’n a celebrar-lo amb el Joel.

La festa està genial. Molta música i beguda. A les dotze de la nit ja vaig borratxa. La casa està plena de gent. El Joel i jo estem passant-nos un porro.

-      Hem de parlar, Iris – em diu passant-me el porro.

-      Sí, sí que hem de parlar. Per què no has vingut a l’obra?

-      Ja t’ho he dit, no podia, a més a més, heu de representar-la dos vegades més. Ja aniré.

-      Avui era la primera vegada. Era molt important per a mí que vingueres. Segur que vindràs la pròxima vegada?

-      Sí.

Jo el bese però ell aparta el cap. En eixe moment ve la Llum.

-      Hola xics.L’Andreu ha agafat “farla”. Vos apunteu?

-      Sí – dic jo. Me’n recorde de la primera vegada que vaig esnifar. Fou l’any passat, eixa fou també la primera vegada que vaig fer l’amor amb el Joel.

Anem a la meua habitació. L’Andreu, el Toni, el Joel, la Llum i jo. L’Andreu prepara cinc ratlles. Andreu és un bon xic, i un bon “camell”. El seu hachís, les seues pastilles i la seua coca són de les millors de Barcelona. No mai l’han pillat. A mi em pareix molt bona persona, encara que es passa un poquet amb les drogues. A vegades s’enrotllen ell i la Llum. Però no són nuvis, només follen quan els abelleix.

Agafe un bitllet de la cartera, l’enrotlle i esnife la meua farla. Li ho passe a la Llum,l’Andreu el  Joel. El Toni diu que no vol. El seu cosí li diu que no sap perquè ha entrat.

-      Tranquil Toni, si no t’abelleix per a mi i prou. – li dic tornant a esnifar- i tú Joel, deixa’l.

Tornem a la festa. Al cap d’una estona, a les sis de la madrugada, se n’ha anat quasi tota la gent. Jo vaig molt malament. He begut molt, i a més a més les dues ratlles i uns quants porros.

A la casa ja només quedem l’Andreu, la Llum, la Clara, el Joel, el Toni i jo. Estem parlant al sofà quan el Joel m’agafa de la mà i em porta a l’habitació. Jo comence a besar-lo. Ell m’atura.

-      Què passa?

-      Ja no vull estar amb tú, Iris. Ja no t’estime.

Jo em quede parada, no puc creure-ho.

-      Ho sent moltíssim, Iris. això no és com abans, jo ja no vull seguir així.

-      Així com?

-      Tú i jo vam començar enrotllant-nos quan volíem. Sense obligacions. Això estava bé. Però els últims mesos tu t’has encabotat en que fòrem nuvis. Al principi jo estava bé, però ara ja no. Jo no t’estime tant per estar amb tú. No estic preparat.

-      Pero…jo t’estime.

-      Ja ho sé, Iris. I em costa dir-te això que t’estic dient, però jo a tu no t’estime. I no vull que estiguem junts.

Jo comence a plorar i a pegar-li. De sobte se m’ha anat la borratxera. Li pegue molt fort a la galta i ell se’n torna pegant-me una bufetada. Em quede molt parada i sense pensar comence a besar-lo i a llevar-li la roba.

-      Que quede clar que si ho fem no significarà res. Serà l’última vegada. Estàs segura que vols que ho fem?.

-      Sí, a mi em dona el mateix.

El Joel i jo ho fem per última vegada. Quan acaba es fica la roba.

-      No t’en vagis, per favor Joel, queda’t amb mí.

-      Adeu. Ja t’he dit que era l’última vegada. Ja ho sabies.

El Joel se’n va, jo em fique les bragues i la samarreta i em vaig al vàter; comence a plorar i a vomitar tot el que he begut. Llum obri la porta.

-      Ja se n’han anat tots. Què ha passat?

-      Joel m’ha deixat – dic mirant-la amb els ulls enfonsats de llàgrimes.

-      Però, per què?

-      Ha dit que ja no m’estimava. Que ell no mai m’ha volgut com a núvia. Que només em volia per a follar.

  DESPRÉS DE LA FESTA

18 d’Octubre.

Ja porte tres setmanes donant classes als xiquets. M’agrada moltíssim. No guanye molt però està bé. També he començat les classes a l’Acadèmia. Hi va gent molt bona i gent no tan bona. Ja he aprés moltes coses. El professor és un xic jove, Xavi, d’uns vint-i-cinc anys. És molt simpàtic encara que un poc cregut.

-      Ets bona, Iris, però no és suficient – m’ha dit avui quan acabàvem la classe. – És difícil que entres a l’Escola d’Art Dramàtic de Barcelona i més difícil encara que entres a la de Londres. Però si treballes dur potser que ho aconsegueixes. I has de treballar molt. Molt més dur del que fas ara.

Jo dic que sí tímidament.

-      Si tens problemes els has de deixar fora, a la porta. L’escenari no mai està pendent dels problemes d’un actor.

Jo assentisc amb el cap. Però realment ho estic passant mol malamet. No puc entregar-me al màxim. El Xavi no ho pot comprendre.

Ja fa poc més d’un mes que ho hem deixat el Joel i jo. I jo seguisc pensant en ell. Quan el veig sent odi i amor. Baixe de l’Acadèmia, el Toni  està esperant-me.

-      Hola Iris! Com va?

-      Bé, ja veus.

-      Segur?

-      Doncs la veritat és que no. Vols vindre a sopar a casa?

-      Val! No tinc res a fer.

Quan estem sopant comence a trobar-me malament.Vaig al vàter i vomite. Ja porte així unes tres setmanes. Quan torne del servici escolte a la Llum i al Toni parlant de mí.

-      Ja porta així unes quantes setmanes. Està molt mal. Jo no sé si serà pel Joel o perquè. Però està fatal.

-      Si, té mal aspecte. Si vols, puc parlar amb el meu cosí.

-      No, Toni – dic apareixent per la cuina – tú no has de parlar amb ningú. D’acord?

-      D’acord.

-      No vos enutgeu, va – intervé la Llum- nosaltres tres ara mateix ens anem de festa. Que ens fa falta, i a més, ja és divendres.

L’ALTRA FESTA

Nit del 18, matinada del 19 d’Octubre.

És una festa bestial. Fume molts cigarrets, molts porros, bec molt d’alcohol, prenc algunes pastilles i esnife unes ratlles de coca.

Només vull ballar, ballar i ballar. Em pareix veure a Joel al fons de la pista. Tota la gent desapareix, només ell i jo. Torne a la realitat.

-      T’estàs fent merda Iris- em diu Toni.

-      És veritat, hauries de controlar un poc més – remarca Llum.

Jo passe d’ell. I em dirigisc cap al podium. Seguisc ballant. De sobte sent com se m’afluixen les cames, els brassos. Ho veig tot fosc.

LA NOTÍCIA. A L’HOSPITAL

20 d’Octubre

Desperte. Estic a un llit blanc. Una dona vestida amb una bata blanca s’apropa a mí.

-      Hola Iris, bon dia.

-      Qui eres? On estic?

-      Estàs a l’hospital.

Comence a recordar. Un home d’uns quaranta anys entra a l’habitació. Deu ser el doctor.

-      Bon dia Iris. Sóc el doctor Martí. Ja has despertat?

-      Sí – dic amb un tó de veu fluixet.

El doctor m’informa de tot el succeït. Em diu que vaig entrar en coma per una sobredosi de diferents substàncies tòxiques. Que a les anàlisis han detectat hachís, èxtasis i, fins i tot, cocaina.

-      A més a més d’una gran quantitat d’alcohol a la sang. Tot això no ho pot tolerar el teu organisme, Iris.I molt menys en el teu estat.

-      Quin estat? – pregunte intrigada.

-      Estàs embarassada Iris. De quasi sis setmanes.

Jo em quede molt parada. No pot ser. Estic embarassada. De Joel. Del dia del meu natalici. Del dia que em deixà. Comence a plorar.

-      No plores, dona.

-      I…el xiquet està viu?

-      Sí, no té problemes. Qui ara importa de veritat ets tú. Has de cuidar-te moltíssim. I d’alcohol i  tabac ja ho saps, res de res. I de drogues no fa falta que t’ho diga. No només pel bebé, sino per tú. En condicions com les del divendres pots morir.

-      Si, això ja ho sé.

-      Doncs estima un poquet més la vida, has estat un dia en  coma, podries haver estat un mes o no despertar mai més. El divendres vas prendre’t un “còctel explosiu”. No tornes a repetir això mai més. I ara me’n vaig, que passen els teus amics i familiars.

La primera que passa és la Llum, seguidament el Toni i finalment els meus pares. Estan molt emprenyats amb mí.

-      Com has pogut fer-nos això, Iris, a ton pare i a mí? Ets una puta! Prenyada! Però si tens divuit anys!

-      Què creus, mare, que era la primera vegada que follava? No! Per a la teua informació la primera vegada va ser quan tenia setze anys, i no va ser bonic, no. Anava molt borratxa i vaig agradar-li a un xic. Les coses són així, mare. No sóc la filla que vols, no? Potser siga una puta com dius però almenys no sóc una infeliç com tú.

Ma mare es posa a plorar. Odie quan fa això. Se’n va de l’habitació. Aleshores mon pare s’apropa a mí.

-      Com pots ser així, Iris? Tu saps com ho estem passant? No només hem de suportar que la nostra filla siga una – mon pare es disposa a dir una altra vegada eixa paraula que tant els agrada – puta que queda prenyada de qualsevol. També hem de suportar que siga una drogata. Primer suspens COU i te’n vas de casa, no sé com et vam deixar. I després això. Ara, això sí, quan te’n donen l’alta te’n tornes a casa. Tú no tornes amb els desgraciats dels  teus amics. I d’estudiar les teues bajanades de ser actriu, ja saps, res de res.

-      No, pare, jo no torne a la vostra casa. Jo ja ne tinc casa.

-      Si no vens a casa pots oblidar-te de que tens pares.

-      Doncs si això és el que voleu, adeu.  – mon pare se’n va i torne a plorar.

Al cap d’una estona apareix per la porta qui menys espere, el Xavi.

-      Hola, t’he cridat a casa per dir-te que demà no hauria classe i la teua companya de pis m’ha dit què passava.

-      Ja veus.

-      I com està la meua actriu preferida?

Jo plore encara més fort:

-      Ja no podré ser actriu, Xavi!

-      Sí, sí que podràs, Iris, i bona segurament. A vore, una prova; si ara mateix aconsegueixes posar-te a riure és perque eres bona actriu. I a més em faràs feliç.

Jo em pose a riure, amb el cor trencat.

El Xavi se’n va, la Llum i el Toni entren per acomiadar-se. Quan se’n van, torna a entrar el metge.

-      Demà ja podràs anar-te’n, Iris. Estàs millor?

-      Supose que sí. Una pregunta doctor Martí: És possible que avorte?

-      Crec que no. Un dels dos xics que han passat és el teu nuvi?

-      No, ells són amics. El xic que va deixar-me embarassada és el meu exnuvi. Va tallar amb mí el dia del meu natalici, la nit que em deixà prenyada.

-      Però, tens contacte amb ell?

-      Amb el Joel? Sí, som amics. El primer dels dos xics que han entrat és el seu cosí. Però…puc avortar o no?

-      Mira Iris, només pots avortar per tres raons. Una, malformacions del fetus. Dos, perill per a la salut de la mare i tres, violació. Les dos primeres no s’acompleixen, el fetus està bé i tú no tens perill. La tercera s’acompleix?

-      No – dic amb un filet de veu. I pense que tot s’anirà a la merda. Tota la meua vida a la merda.

Ja he eixit de l’hospital i estic a casa. La Llum em cuida moltíssim. És una gran xica. Jo li dic que em trobe bé, que si en algun moment sembla que estiga mal no és per la meua salut, que de salut estic bé.

-      Aleshores, Iris, si estàs bé de salut no has de preocupar-te per res.

-      Sí, si que m’he de preocupar Llum. Tinc divuit anys, entens? Tota la meua vida a la merda. Adeu al meu somni de ser actriu, adeu a viure la meua juventut. I a més a més, no se si em deixaran acabar el COU.

-      T’han de deixar Iris

-      No sé, estic repetint i tu ja saps que als repetidors no els tenen molta estima. I els meus pares no faran res per tal d’impedir-lo.

-      Ja voràs com tot ix bé.

Criden a la porta. És Joel. La Llum se’n va a l’habitació.

-      Hola Iris. Ja m’he assabentat de la notícia. Estàs bé?

-      No, no estic bé Joel. No entens que m’has deixat prenyada?

-      Jo també ho estic passant malament, Iris. Si vols que faça alguna cosa per tú.

-      Torna amb mí Joel, per favor. Només te demane això.

-      No Iris, no sigues criatura. Jo ja no t’estime. Bé, t’estime però no com a parella. Si vols, quan nasca el bebé, me l’en porte jo. Jo sóc més major que tú. Tinc vint-i-dos anys i enguany acabe periodisme. És més fàcil així.

-      No, el xiquet me’l quedaré jo. L’única cosa que em queda de nosaltres dos no la vull perdre.

-      Si canvies d’idea ja saps on estic.

-      Adeu Joel.

-      Adeu, tornaré demà a fer-te una visita. – El Joel se’n va cap a la porta.

-      Hi ha una altra, Joel?

-      Sí, Iris, n’hi ha una altra. Però  ha aparegut després, a tú no mai t’he enganyat.

5 MESOS

19 de Gener

Ja estic de cinc mesos. Tinc una panxa enorme. Ja no puc ni veure’m els peus. Jo, la xica tan primeta que he sigut sempre, ara estic tan grossa com una vaca.

Les coses han eixit més bé del que m’esperava. Tot ha canviat moltíssim. A l’institut van acceptar des del primer moment que estiguera embarassada, amb la condició que estudiara moltíssim. Vaig a l’Academia de Teatre i el Xavi m’ha dit que estic millorant molt i que amb esforç podré entrar a la London Academy. També continue donant les classes als xiquets. Jo els agrade i ells m’agraden moltíssim. N’hi ha una xiqueta, la Núria, de dotze anys, que se pareix molt a mí. Té un fort caràcter, és molt nerviosa, i l’apasiona el teatre. També n’hi ha un xiquet, el Marc, d’onze anys, que diu que està enamorat de mí. És molt graciós i m’ha dit que sóc la xica més maca i bonica que coneix. Encara que estiga embarassada. També m’ha dit que si el meu fill és xic li diga Marc.

El Joel i jo som amics, no molt bons, però amics. Jo quasi ho he superat del tot. La Llum és molt bona amb mí, fins i tot ha demanat diners als seus pares per a quan nasca el bebé. (La família de Llum té molts diners) El Toni també s’està portant molt bé amb mí, és com el meu germà, ara som tan amics com quan anàvem a l’institut junts. Els millors.

Vaig a fer-me l’ecografia. M’acompanyen la Llum i el Toni.

-      Eixirà molt guapo, o guapa – diu el Toni- perque el Joel i tú sou molt guapos.

-      Tindrà els ulls verds, com tú. I els cabells rossos, com el Joel – afirma la Llum- i si és xiquet els llavis gruixuts de Joel.

-      Estaria bé que tinguera els teus pits, si fora xica!- exclama el Toni rient.

Eixim de la consulta del ginecòleg. És una xiqueta, estic emocionada, la veritat no m’ho esperava. Creia que tindria un xiquet. Un Joel. O un Marc.

-      Que “guay”! – diu el Toni – una mini Iris!Com s’anomenarà?

-      No ho sé la veritat, no ho he pensat.

Quan estic ja a casa arriba el Joel.

-      Hola Iris, com va?

-      Bé.

-      Què? Què ha eixit?

-      Ah…esbrina-ho.

-      No sé, xic?

-      No, és una xiqueta.

-      Si? Què bé! Segur que és molt bonica. Li podríem dir Iris, com tú. O Lluna, que se que t’agrada..

-      Sí, Lluna m’agrada, però no sé. Ja vorem.

El Joel se’n va i sona el telèfon. Són els meus pares. Em diuen que els perdone, que han comprés que s’han portat malament i que volen ajudar-me.

-      Iris bonica, podries tornar a casa.

-      No mare, jo accepte les disculpes, però aquesta és ma casa.

-      Tú sabràs el que has de fer, però en eixa casa no fas res.

-      No havíeu cridat per tal de demanar-me perdó?

-      Sí, ho sent, però te trobem a faltar.

-      Mare, si voleu, demà vaig a dinar a casa.

-      Sí, vine filla. 

-      Fins demà.

-      Adeu Iris. Ah una cosa! Ja t’has fet l’ecografia?

-      Sí, avui; és una xiqueta. Fins demà.

9 MESOS

20 de Juny

-      Llum! Llum! – cride des del sofà. – Vine!

-      Què passa bonica?

-      Ja està, crec que estic de part.

-      Segura?

-      Sí! Acabe de trencar aigües!

La Llum es fica a cridar per tota la casa. En eixe moment arriba el Toni per la porta. (Té les seues claus)

-      Hola xiques!

-      Ja!, Toni ja! – li crida Llum.

Els tres ens anem corrents. El Toni atura un taxi, que ens porta a l’hospital.

El taxi és conduït per un home panxut i vell, que porta una samarreta blanca i sense mànegues.Per la part de baix de la samarreta sobresurt la gran panxa de l’home, amb un gran melic envoltat de pels. Em fa molta gràcia perque té una panxa més gran que la meua.

-      L’has deixada tú prenyada, xicot?- diu el taxista girant-se cap al Toni.

-      No, nosaltres som amics.

-      Sí, sí, segur.

Jo ja estic enutjant-me perque l’home no para de parlar i condueix sense cap pressa. Sense pensar li cride molt fort a l’orella:

-      Vols callar i conduir depressa d’una vegada? Què estic a punt de parir!

LA VIDA

20 de Juny

Ja ha nascut. El part ha sigut horrorós. Quant de mal! Creia que moria! Però quan he vist el cap de la meua nena, tan xicotet, se m’han anat totes les penes.

La primera en entrar ha sigut la Llum.

-      Hola preciosa!

-      Hola Llum

-      Que xiqueta més bonica! Té el teu color de pèl, roig. I els ullets blaus del Joel. I els teus llavis, tan finets i tan vermells. Serà la xiqueta més guapa!

-      Però si ara és com tots els bebés!

-      Però no serà com tots. Serà com tú, molt especial.

-      Com li diràs?

-      Lluna.

-      És un nom bonic. Hola Lluna!

La xiqueta es posa a plorar.

-      Pareix que no li agrade.

-      No – diu el Toni, que apareix per la porta- la Lluna no pot tindre els cabells del color dels raigs del Sol. 

-      Llum – dic jo.

-      Què? – em pregunta Llum.

-      No res. Dic que la xiqueta s’anomenarà Llum.Com la Llum del Sol. I sobretot com tú.

9 DIES

29 de juny

Fa moltíssima calor. Pobreta, la meua Llum. Ja he acabat el curs. Ho vaig aprovar tot, però la Selectivitat la faré en Setembre. L’estiu i el curs que ve el dedicaré a cuidar a Llum. I a treballar, i a preparar-me definitivament per entrar en Art Dramàtic. Finalment vull estudiar a Barcelona. M’agrada més que Londres.

Ja té nou dies, la meua xiqueta. Avui l’he deixada amb el seu pare. Jo necessitava festa. Que sóc mare però tinc divuit anys.

La nit està molt bé. Molt d’alcohol i molt de tabac. Avui passe de drogues, no vull tornar a l’hospital. Que últimament, sempre que hi vaig, o em donen males notícies o comence a sagnar.

I QUÈ VA PASSAR AL CAP DE QUATRE ANYS?

Iris. Té vint-i-dos anys, va aprovar amb una bona nota la Selectivitat. Va estudiar Art Dramàtic a Barcelona. Ha participat en quatre pel·lícules. A l’última com actriu principal. Ha tingut vàries relacions amoroses però sense cap importància. Va arreglar definitivament la seua relació amb els seus pares encara que mantenint una certa distància. La seua vida és la seua filla, el seu treball i la seua felicitat.

Llum. La Llum ja té vint-i-cinc anys. Va començar una relació seriosa amb l’Andreu i van fer-se un propi bar. Mantenen una gran relació amb molt d’amor, viuen junts i pensen en tenir un fill.

Toni. El Toni, amb vint-i-tres anys ha dedicat la seua vida al teatre. Gràcies a contactes amb el seu pare ja ha dirigit i escrit cinc obres de teatre a un gran nivell profesional. El Toni busca d’escenari en escenari, una xica que li faci somniar, com li feia somniar l’Iris.

Joel. El Joel, té vint-i-sis anys i treballa com a periodista radiofònic. Guanya molts diners i segueix sent tan atractiu com quatre anys enrere. Ha tingut moltíssimes relacions amb xiques, totes aquestes sexuals. Ajuda a l’Iris amb la seua filla, la Llum.Fins ara, la petita és l’única xica a qui ha estimat veritablement Joel.

Llum. I la Llum té quatre anyets. És una xiqueta preciosa. I l’única de la seua classe que pot gaudir i presumir de tindre quatre pares: Iris, Joel, Llum i Toni.